Cada vegada més dones escullen formar famílies monoparentals, opció que ara es coneix com a mares solteres per elecció. Parlem amb una d’aquestes dones, la Mireia Pujol, mare de la Vinyet i en Guim. Una de les idees que em volten pel cap és el pensar que aquesta és una bona opció, però que pels homes que volen ser pares solters per elecció se li fa tot més complicat, al buscar mares solteres per elecció al buscador surten unes 2000 entrades, aproximadament. Al esciure pares solters per elecció, em porta a mares solteres per elecció o pàgines per buscar parelles. Quant faig entrevistes, m’entren cabòries mil…aquesta és una d’elles.

Com prens la decisió de ser mare soltera?

T’hi trobes, sempre havia dit que volia ser mare i ser mare soltera no era cap conflicte per mi, sempre havia estat una bona opció. Em vaig separar, volia ser mare i m’apretava l’edat. Ho vaig parlar amb els meus pares i sempre he comptat amb el seu suport. És una decisió diferent i per sort, la meva família ho va acceptar bé.

Què els hi diries als que opinen que la teva opció és egoista?

Són la gent que opinen que els nens han de tenir pare i mare i que els hi treus opcions. No crec que faci res mal fet, al contrari. Potser la Vinyet i en Guim no tindran pare, però tenen uns vincles familiars molt importants, com els seus avis o cosins. La meva vida és meva, a partir d’aquí que la gent opini el que vulgui, i cada vegada hi ha més famílies d’aquest tipus per diversos motius.

T’has plantejat com explicaràs el vostre model de família als nens?

Ja des de ben petits els hi explicat que no tenen papa, que hi ha nens que no tenen mama, que n’hi ha que tenen dos papes, n’hi ha que tenen papa i mama, d’altres que tenen dues mames i també, que molts nens no tenen ni papa ni mama. Ara tenen 3 anys, quan siguin més grans també els hi explicaré detalladament tot el procés, ara potser, tampoc cal entrar en detalls.

Va ser llarg el procés fins a quedar-te embarassada?

Per sort, no. La inseminació és la primera opció que et donen i em vaig quedar embarassada a la primera, quan al cap de 15 dies em vaig fer el predictor el vaig portar a la ginecòloga perquè no m’acabava de creure que hi hagués dos ratlletes.

Quan et diuen que són dos…?

Va ser un sorpresón, sort que estava estirada. Però molt bé, segurament si hagués tingut només un fill no hauria tingut cap germà.

Què és el més difícil?

Quedes anul·lat, en el bon sentit de la paruala, a veure… que és molt maco i estàs molt satisfet, però primer penses en ells i després en tu. Ara, a l’edat que tenen, que ja tenen personalitats ben definides i són diferents, al ser dos, l’un per l’altre et guanyen la partida i, hi ha moments que et sents una mica impotent. No acaben mai l’energia, i jo a vegades, no puc més i ells continuen (la Mireia somriu). Potser seria això el més difícil, però parlant amb altres pares t’adones que entra dins la normalitat.

Alguna cosa divertida?

Si, porten els meus cognoms i amb el meu germà bromegem que tenim dos germans més, i amb els meus pares que tenen dos fill més.

Vols tenir més fills?

No, ara per ara no. Però sempre he dit que m’hauria agradat tenir tres fills.